DUES BUTAQUES I ALGUNA COSA MÉS

No sé si us ha passat mai que teniu la solució d'un problema davant del nas i no la veieu. Amb les dues butaques ens va passar això mateix. Les teníem arraconades en una habitació i mai se'ns havia passat pel cap que poguessin formar part del mobiliari de l'escola. Un bon dia se'ns va ocórrer que podien tenir una utilitat i les vàrem instal·lar al grup dels més petits. Manoi, com no se'ns havia ocorregut abans?

En aquest article explicaré algunes de les coses que han passat en aquestes dues butaques. Farem un recorregut per les vivències dels primers dies d'adaptació; els moments de les entrades i sortides i com els infants s'han fet seves les dues butaques. També, voldria que el lector/a no es perdés amb l'anècdota de les dues butaques i pogués llegir més enllà de les coses escrites...

LES VIVÈNCIES DELS PRIMERS DIES D'ADAPTACIÓ

Vàrem posar les dues butaques en un lloc que permetia observar la distribució de l'organització dels espais on quotidianament convivíem. Era un punt estratègic que provocava la invitació a seure i a la possibilitat què passessin coses... Vàrem iniciar aquesta experiència amb set infants, els més petits tenien quatre mesos i els més grans vuit. Els adults, ja podeu començar a calcular i sumar o multiplicar: pares, mares, avis, avies, germans, germanes, oncles, tietes, cangurs..., mestres i mestres de pràctiques!

Des de l'inici, les dues butaques van ser el nucli d'acolliment dels pares o els familiars que podien acompanyar els infants. En els primers dies d'adaptació van ser un lloc que els permetia poder estar asseguts d'observadors i actius a la vegada sentint-se els protagonistes juntament amb els infants.

Des de l'estiu les famílies estaven informades de la importància d'estar amb els seus fills a l'escola els primers dies. Les formes o solucions que van escollir per poder estar-hi són diverses: algun membre de la família havia reservat una setmana de les seves vacances, d'altres feien combinacions d'horaris, o estaven de baixa maternal o venia l'àvia, la tieta o el cangur... Prèviament, havíem organitzat una combinació d'horaris per facilitar l'estada de tots d'una manera rotativa, procurant que fossin dues famílies les que es trobessin. Les dues butaques oferien un lloc per poder estar amb els seus fills i deixar que passessin coses per tal de facilitar el coneixement recíproc. Durant dos dies tot va anar com un rellotge. A partir del tercer dia els horaris i les famílies s'anaven cavalcant perquè alguns nens ja els posaven a dormir o els hi donaven alguna menjada. Això feia que a l'entorn de les dues butaques anés creixent el nucli de tertulians. Parlaven dels infants, de la feina, d'on vivien, de les expectatives o interrogants que els suposava deixar
l'infant a l'escola. Aquests primers dies de contacte van facilitar l'adaptació però també varen ser els pilars de les primeres xarxes de relacions que es formaven com a grup. Les dues butaques ens varen ajudar a crear un ambient acollidor. Un lloc en el qual ens hi trobàvem bé, i mestres, pares o altres familiars, podíem comprovar que el fet d'estar tranquil·lament asseguts no alterava l'ambient i afavoria la relació família-escola.

L'ACOLLIMENT EN LES ARRIBADES I SORTIDES

Aquell ambient que vàrem ser capaços de crear durant els primers dies, anava creixent, dia a dia, en els moments en que venien els familiars a deixar o recollir els infants. Què és el que passava? Al matí cada família anava arribant i gairebé sempre una de les butaques estava ocupada i l'altra no, cosa que invitava a asseure-s'hi... Podia ser un pare, una mare, un avi o un oncle, que tranquil·lament observava tot el que s'esdevenia. Des de la butaca veien com la mestra donava les farinetes al més matiner o canviava els bolquers o cantava una cançó, o dormia algun nen.... Aquest paper d'observador també es podia canviar, eren els pares, els avis o un altre familiar qui actuaven i ens mostraven els ritus i costums del que ells feien.

Alguna cosa havia canviat. Al matí, els adults amb un horari més distès no tenien tanta presa. Gaudien quan podien quedar-se petites estones i participar de la vida del grup. Cada adult marxava de l'escola amb vivències que s'enduia a altres àmbits socials... Vivències que podien ser més o menys gratificants. No tots els dies eren de color rosa i els familiars podien comprovar que els infants ploren a casa i també a l'escola. Poques vegades es produien aquestes situacions, però també passava. Els familiars podien constatar els canvis i els processos diferenciats de cada infant, del grup i sentir-s'hi implicats.

Mirant l'àlbum de fotos del grup podem veure moltes de les situacions que abans hem descrit, i altres que ens fan reviure records de les coses que han passat en aquestes butaques. Una foto recull els moments íntims en què una mare dóna de mamar. Recordem aquesta mare en els moments íntims que vivia amb el seu fill, després d'una jornada de treball, descansant en una de les dues butaques, donant-li el pit i observant tot el que passava .

De la mateixa manera que les entrades eren esglaonades, les sortides també. En el fer de cada dia, havíem donat unes pautes que permetien que en el moment que un familiar arribava a l'escola, la mestra deixés de tenir un paper actiu, els protagonistes fossin els pares, avis... L'organització permetia poder trobar una àvia canviant el seu nét, un pare donant la fruita al seu fill mentre la mestra també donava de berenar a un altre infant i, assegut a la butaca, un avi esperant que es despertés la seva néta. Aquesta organització que podia semblar espontània estava planificada per tal que en les entrades i sortides hi hagués moments en que es facilités la relació família-escola.

LES DUES BUTAQUES, PUNT DE REFERÈNCIA DELS INFANTS

Com explicàvem al començament, les butaques estaven situades en un punt de l'espai que les convertia en un mirador, però també podien ser mirades dels diversos angles on es trobessin els infants. Ens facilitaven, als adults, un lloc per poder observar sense intervenir mentre l'infant jugava autònomament en qualsevol de les propostes de joc que prèviament havíem preparat. Quan estàvem a les butaques et localitzaven en un moment i podíem comprovar com això afavoria la concentració i donava confiança a l'infant per continuar el seu joc. També, quan ho desitjaven, s'apropaven i cadascú mostrava les habilitats que adquiria a mesura que anava creixent.

Eren un lloc ideal per fer moixaines, jocs de falda, per cantar cançons, per mirar contes a la falda, per llegir les notes escrites per la família, per curar algun mal de panxa, per adormir algun infant... Era un lloc on es trobaven bé i segurs, on inicialment sempre estaven a la falda d'algun adult i, a mesura que passaven els dies, es feien els reis de les butaques. Cada dia després del descans eren el punt de trobada per als qui s'anaven despertant. Posar les sabates era tot un ritual: fer jocs amb els dits dels peus, amb les sabates i mitjons... Mentre els posaves les sabates alguns ja feien intents per baixar sols. Era meravellós poder observar com descobrien les estratègies per poder baixar i pujar! Els reptes es convertien en jocs com resseguir tot el contorn de les butaques fins aconseguir amagar-s'hi darrera i fer TAT!, joc tan característic d'aquesta edat. Les butaques van acompanyar el creixement dels infants. Tenim imatges enregistrades del grup des dels primers dies que estaven a la falda fins que ells sols pugen a la butaca per estar còmodament mirant un conte o fer alguna de les tantes activitats que dia a dia han anat experimentant. Podem dir que també pels infants era un lloc de confort, que respectava la seva intimitat i la relació amb els altres.

EPÍLEG

Adonar-nos del fet que podíem utilitzar les dues butaques que teníem aparcades va representar un petit pas més en tot un procés de canvis d'actituds davant de reptes nous en el fer quotidià. Les vivències que hem explicat ens van ajudar a crear un ambient més pròxim a una casa, acollidor i relaxat, que va afavorir les relacions i la convivència del grup d'una manera interactiva. Entre moltes altres propostes, les dues butaques han estat una petita contribució més per facilitar els plantejaments de reciprocitat que fan possible compartir un projecte educatiu comú: família i escola.