És un treball en comú de tres persones, la Carme Cols educadora de l'equip de mestres de l'Escola Bressol "La Trepa", Mireia Bassols i Alba Oliveras de l'equip de l'Escola d'Expressió.

EL PLAER DE LA SORPRESA, L'ART DE LA INVESTIGACIÓ

Vam donar aquest nom a tot el conjunt de documents que vàrem presentar. Aquests mostraven una síntesi d'un projecte que al llarg del curs va anar creixent entorn d'un eix vertebrador: veure, entendre i utilitzar l'entorn com a impulsor de la cultura. Es per això que vàrem creure oportú donar-ho a conèixer a traves d'aquests mitjà.

Des de l'inici del curs havíem planificat diferents estratègies per oferir al nen, als pares i a nosaltres mateixes un camp de recerca sobre el que pot suposar viure i explorar diversitat de contextos. Veure la qualitat de continguts, de percepcions, d'elaboracions, de projecció i expressió que generen.

Ningú no negarà que cada persona té llargs vincles amb una o altra part de la seva ciutat, poble, barri. Les hores viscudes en aquell petit racó de la plaça, jugant a tota mena de jocs...mirant, escoltant, observant tot allò que passava a l'entorn... Tot el seu conjunt proporciona una imatge que és plena de records i significats. Sensacions visuals: color, forma, moviment, llum...; de la mateixa manera que altres sensacions com les de l'olfacte, de l'oïda, del tacte...

Convençudes d'aquest plantejament volíem que des de l'escola també el nen pogués retrobar aquells espais que, dia a dia, van creant vincles: utilitzant els espais públics. Fer l'escola al carrer per oferir al nen un marc que li proporcionés poder desenvolupar les capacitats de: observació, atenció, imaginació, creació, i expressió. Utilitzant tots els llenguatges expressius, comunicatius, cognoscitius que neixen i es constitueixen des de la pròpia experiència i la seva interrelació.

PROCÉS ABANS D'ANAR A LA FUNDACIÓ MIRÓ

SORTIR RELACIONAR-NOS PER CREIXER era el nostre lema. El primer trimestre, entre altres, havíem sortit a visitar la casa d'un nen del grup. A la tenda a buscar llanternes. A la plaça de Vic a banyar el barco que ens havia fet l'avi (és la plaça més pròxima de l'escola) a la plaça dels Enamorats (un xic més lluny). Al carrer de les escaletes, un meravellós carrer ple de castanyers en el que els nens poden córrer sense cap perill) al Poblat del Mag Maginet (activitat molt lligada al que passa a la nostra ciutat) Totes aquestes activitats, entre altres, estaven molt lligades a la vida del nen.
El segon trimestre teníem moltes dades. Constatàvem que el nen s'educa als diferents contextos en que viu. Que té necessitat de relacionar-los amb el que fa amb la família, i amb el que fa a l'escola. Comprovàvem el que havíem afirmat abans. Cada persona té els seus vincles amb una o altra part de diferents racons de la seva ciutat i la seva imatge és plena de records i significats. Quan sortim al carrer comprovem que neix la necessitat de comunicar en diferents llenguatges les seves experiències i que aquestes creixen perquè en els seus records passats se n'hi sumen altres...

És així com el segon trimestre ens vàrem organitzar per poder, d'una forma sistemàtica, sortir oferint als nostres ulls el plaer de veure, de sorprendre's, d'investigar. Retrobàvem de nou els espais viscuts i els ampliàvem. Observàvem canvis, els arbres no tenien fulles, la llum era diferent... les olors. Els nens participaven més explicant les seves experiències i descobertes. Sortir al carrer s'havia convertit en un fer habitual però mai perdia el seu encant.

PARES ESCOLA COMUNITAT INTERACTUANT

Moltes d'aquestes sortides les havien viscut la majoria de pares. La paraula xino-xano s'havia institucionalitzat. Els nens sabien molt bé les regles, els punts de referència; quina era la funció de la mestra que anava al davant i quina era la funció de la mare que anava al darrera, ningú no podia passar aquesta barrera. Si ens passava alguna cosa dèiem STOP! i tots ens paràvem i esperàvem. Els nens ens demostraven que les normes raonades i justes les entenen magníficament bé i, amb un procés, les anaven respectant. Podem dir que realment sortir al carrer es va convertir en la cosa més senzilla de dur a terme i que ens proporcionava un motor constant de motivació i descobriments.

Durant el segon trimestre també vàrem poder viure algunes de les activitats en el marc del I Festival Internacional de Pallassos. Charlie Rivel va entrar a la classe. Els veïns ens havien pogut observar en tantes i diferents situacions que podem dir que ens havien vist créixer, i potser si en algun moment havien pensat: tant petits i a l'escola..., havien canviat d'opinió i expressaven: què bé que s'ho passen aquests nens!

La "colla pessigolles", així ens dèiem, ens agradava aprendre poesies, escoltar música, cantar cançons, passejar en dies grisos o radiants de sol, trepitjar tolls, sortir a buscar cargols, escoltar i explicar contes, mirar el sol i la lluna, observar tot el que ens rodejava..., la petita formiga, l'ocell a la branca de l'arbre... Sovint, ens aturàvem, pensàvem..., miràvem altre cop i cadascú deia la seva. Molts volien expressar-ho amb els seus dibuixos, altres amb un pal o amb una ampolla d'aigua ho dibuixaven al terra, altres feien la seva pintura amb els elements naturals: aigua i terra. El plaer de la sorpresa, l'art d'investigar estava a les seves mans.

ANEM A LA FUNDACIÓ MIRÓ

Era el moment d'ampliar i facilitar la descoberta d'un nou context que comuniqués i enllacés amb tot el que estàvem vivint. Pel que hem explicat abans, la Fundació Miró ens ho oferia. Aprofitant una exposició amb l'element aigua, que en aquells moments hi havia a la Fundació, vàrem organitzar la sortida.
Tots hi érem, no va faltar cap nen, les seves cares projectaven la seva il·lusió com tantes altres vegades que es presentava una motivació nova. Sabien que anàvem a un lloc en el que hi trobarien una exposició d'"Aigua Aigua" i molts dibuixos d'un senyor, molt amic dels nens, que es deia Joan Miró.

El recorregut abans d'arribar-hi va ser un allau d'informació de tot el que ells sabien i coneixien...

La primera sala que vàrem visitar va ser la de l'exposició d'"Aigua Aigua". Aquell element que de tantes maneres l'havien utilitzat, el vèiem d'una nova forma. Unes bosses plenes d'aigua que el nens podien tocar i el que vèiem a través d'elles, les nostres cares, eren diferents. Igual que a l'escola, cadascú es va interessar per un racó diferent. Uns eren mirant un barco rodejat d'aigua i dins d'un pot, altres sota d'un estant com mirant amb perspectiva...

Molt aviat ens vàrem adonar que era important poder estar amb petits grups observant els diferents elements. L'estructura de l'edifici, al tenir els patis interiors, ens ho permetia. Així que vàrem sortir i com ocells volant arribaven a l'estàtua en forma de mitja estrella. Experimentaven amb ella, especialment un nen que amb una pedra anava fent música i mirant els seus tubs buits per dintre.

Vàrem continuar la visita per grupets. Uns quants estaven fora a l'espai del mig i uns altres entraven a mirar la Sala de J.Prats el senyor dels barrets que era amic de J. Miró. Varen ser moments inoblidables i meravellosos per poder comprovar l'atenció i il·lusió dels nens. L'estàtua en miniatura de la Dona i l'Ocell és un punt que els va atreure molt.

Solament vàrem estar en aquests espais descrits anteriorment. Era suficient per trobar-hi el gust i les ganes de tornar.

Durant la tornada cap a l'escola, era l'hora d'anar a dinar, ningú no explicava res... miraven... era com si fessin fotos per enregistrar el paisatge i allò viscut.

DESPRÉS D'ANAR A LA FUNDACIÓ MIRÓ

Dilluns primer dia de retrobar-nos, després de la sortida, els pares disposaven ja d'un petit dossier amb la descripció i la valoració de la sortida acompanyat de fotos i una proposta per fer créixer l'experiència.

Els pares també havien treballat aquell cap de setmana. Gairebé tots ens havien escrit les explicacions dels seus fill i com estaven de meravellats. També una nena de la classe el diumenge havia tornat a la Fundació amb els seus pares ensenyant i explicant-los els llocs on havíem estat.

No es varen fer esperar diferents propostes, per part dels pares, per apropar-nos a conèixer el nou personatge. A poc a poc, els nens, anaven expressant les seves vivències que anàvem recollint a través de diferents mitjans. El ritme de la classe era tranquil i com aquell qui estira un fil anàvem introduint les nostres estratègies perquè aquesta sortida fos el marc per descobrir la personalitat de Joan Miró.

La Petita història d'en J. Miró escrita per la T. Duran va ser el primer llibre que va sortir de l'escola per anar a cada família. Pares i nens el llegien junts. Entre altres coses, havia sorprès retrobar el joc, que havia proposat el seu mestre d'art de J. Miró, de tapar-se els ulls i explorar els objectes, també nosaltres ho havíem fet i continuàvem fent-ho, però ara era com més pròxim als nens, hi disfrutàvem més.

El dia de Sant Jordi vàrem recollir diners per comprar un llibre que ens explicava més coses de J. Miró i la seva obra. Una família el va anar a comprar a la mateixa Fundació. Una altra família va poder aconseguir litografies de l'obra. Altres llibres van aparèixer; tres famílies varen portar "Els Catalans Universals" un llibre que havien donat a la Caixa i, manoi quina va ser la sorpresa de trobar al Charlie Rivel junt amb Miró!... També altres persones, en aquest cas les bibliotecàries de Rosa Sensat, ens van proporcionar més material bibliogràfic. Un, entre altres, va ser molt estimat pels nens. Aquest era "La nit i el somni; pintar com Miró". El seu contingut ens reforçava les nostres idees i ens reflectia moltes de les coses que havíem viscut. Tot el material anava i venia de casa a l'escola de l'escola a casa. Tots ens havíem mobilitzat entorn del tema amb un objectiu comú de conèixer les petites coses, els valors, que transmet J. Miró.

Les parets de la classe s'anaven modificant provocant els comentaris de totes les persones que hi entraven. Eren els nens que explicaven allò que podien llegir i interpretar en un quadre trobant tots els elements de la natura; el sol , la lluna les estrelles, ocells... A nosaltres els adults, sovint ens havien d'explicar el seu significat.

Les sortides als diferents racons de la nostra ciutat varen continuar. En el diari de la classe, document que també vàrem presentar i que guardem com un tresor, es veu reflectit l'intercanvi d'espais que vivíem i com tots interactuaven en el nostre fer quotidià.

En el pas dels dies anàvem recopilant notes i més notes. Observacions fetes pels pares, dels comentaris dels seus fills que anàvem, d'una manera sistemàtica, afegint en el dossier. Aquell petit avantprojecte d'una pàgina s'havia convertit en una realitat plena de situacions tant riques que eren inimaginables en el moment que el planificàvem.

RELEXIÓ ENTORN AL PROCÉS VISCUT

Vivíem intensament tot el que anàvem fent i era a través dels nens que els adults anàvem descobrint una part de la nostra herència cultural. Les respostes diversificades dels nens ens van fer reflexionar i investigar per tal de retornar els seus descobriments i els nostres, enriquint i multiplicant les possibilitats de recerca.

Joan Miró és un personatge molt pròxim als nens. El món de Miró viu tot allò que tant uneix: persones, llum, cel, aigua terra, cargols, rossinyols, aranyes... Moltes de les coses que nosaltres fèiem les retrobàvem en els llibres que teníem a la classe sobre la seva història. En ells podíem veure reflectides moltes de les coses que nosaltres fèiem: dibuixar amb un pal al terra del nostre jardí. Mirar, escoltar, recollir petites coses insignificants i donar-les un valor. Passejar, escoltar música, tenir amics...

Les possibilitats de descoberta que ofereix la Fundació Miró són moltes. És un lloc que ens ofereix flexibilitat per organitzar-nos, per a utilitzar els espais i per planificar diferents propostes en petits grups. Es un espai canviant, ple de llum i de valors que es poden anar descobrint i retrobant.

Les activitats, responien a una necessitat que teníem com a éssers humans d' organitzar-nos socialment. Aquest grup social no podia ser un grup reduït, sinó un grup divers que possibilitava la complementarietat de tasques i relacions; la família, el veïnatge, l'escola, el barri o poble, fent possible la integració de l'escola en el medi. Pares/escola/comunitat interactuant.

Tal com diu K. Lynch "(...) un lloc viscut és capaç de generar una imatge nítida que proporciona símbols, records que ens vinculen amb els altres, que generen a més de seguretat afectiva, profunditat i desig d'expressió.(...)" Aprendre a viure junts és entre altres coses: viure les poesies, la música, passejar, escoltar sons, mirar la lluna, veure les llums de la ciutat, observar tot el que ens envolta, tot el que es veu, fins i tot les coses més simples, transformar objectes de la vida quotidiana. Aturar-se, pensar, mirar altre cop... ESTIMAR-HO. I amb l'estimació arribar a la comprensió. Una comprensió lenta de la riquesa en els canvis.

Dins d'aquest planteig el mestre no és un repartidor de coneixements, sinó un veritable coordinador de situacions que es donen al marc de l'escola i fora d'ella. L'espai viscut és la millor font de reflexió i aprenentatge. És una nova manera de fer escola poden dir que grans i petits trobàvem el plaer de la sorpresa: l'art de la investigació.

BIBLIOGRAFIA UTILITZADA PEL MESTRE

- LYNCH, K. La imagen de la ciudad. (1984) Barcelona:Ediciones Gili S.A. Col·lecció "Punto y línea"
- CANEVARO, A. Els infants es perden al bosc. (1986) Vic:Eumo Editorial.

Articles:
- DARDER. P. El grup classe. Perspectiva Escolar. Barcelona.
- MORENO, C. Alternatives pedagògiques a la diversitat psicològica a l'escola. Perspectiva Escolar, n.119 novembre 1987. Barcelona.

Revistes:
- LE CHARLES, H. Miró. En:Bibliothèque de trevail. n. 860 Abril 1978.

BIBLIOGRAFIA PER ALS INFANTS

- DURAN, T. Petita història de Joan Miró
- HERRMANS, R. La nit i el somni: pintar com Joan Miró. (1972) Stockholm:Bonnier Juvenils International. Sala Gaspar.
- ORI. El diario del sol rojo: Joan Miró. (1980) Barcelona:EDHASA. Col·lecció "El arte para los ni¤os"
- MALET R.M. Joan Miró. (1983) Barcelona: Edicions Polígrafa S.A.