Les ombres a l'escola bressol i al parvulari

 

Article de Mariano Dolci aparegut a la revista Infancia número 19 de juliol-agost de 1984

  L'interès per les ombres en general, i per la pròpia en particular, a suscitat en totes les cultures una gran quantitat de conceptes màgic-religiosos, de tabús i de supersticions. Podem assenyalar també que cada generació d'infants redescobreix l'ombra i el plaer de jugar-hi.

LES OMBRES A L'ESCOLA BRESSOL I AL PARVULARI
Mariano Dolci


Gràcies a la col·laboració de molts educadors i pares, hem pogut recollir una gran quantitat d'observacions que confirmen la gran difusió esdevinguda amb els jocs espontanis ja des de la primera edat.

Aquest interès per l'ombra no desapareix del tot en els adults. A tots nosaltres se'ns ha acudit alguna vegada d'aturar-nos al carrer per observar l'ombra estranya d'un reixat de ferro forjat o la d'un estol de coloms en vol. A més, quan la pel·lícula es trenca al cinema, es gairebé inevitable que damunt la pantalla, encara il·luminada, apareguin ombres de mans. És un gest al qual molts no renuncien i que ens ve de molt lluny, d'una recerca iniciada en la nostra infantesa i que expressa el desig d'afirmar la pròpia existència, a nosaltres mateixos i als altres. Es també evident que l'ombra ha estat per tot arreu una de les primeres objectivacions de l'ànima i, encara avui, diem -si més no en italià- -"il regno delle ombre" (el regne de les ombres), com si la nostra ombra fos la part que sobrevisqués de nosaltres.

Resumint, tot sembla indicar-nos que tenim, en l'ombra, la possibilitat d'acostar-nos a qualsevol cosa important per a cadascú de nosaltres. Per això, de vegades ens ha estranyat el poc que han estat utilitzades les ombres a 1es escoles malgrat la senzillesa dels mitjans necessaris per a produir-les. Pel que fa a nosaltres, hem arribat a les ombres, fa més de 1o anys, per mitjà del teatre. Quan, el 1974, el "Laboratorio", que sempre s'havia ocupat de màscares, titelles i marionetes, ha afegit a les seves propostes el teatre de les ombres, ens hem convençut de seguida d'haver trobat un real centre d'interès per als infants. Seguint les exigències expressades pels educadors, en poquíssim temps, hem passat del teatre de siluetes al corpori, als jocs perceptius i també, com veurem, al control del transcòrrer del temps. A tot temps arriben al "Laboratorio" notícies de jocs nous, d'utilitzacions inesperades, de combinacions de les ombres amb activitats diverses com la musica, l'expressió corporal, la lògica-matemàtica i d'altres. Confessem que en la nostra recerca de documentació sobre aquest tema, no hem estat molt ajudats pel coneixement d'experiències anàlogues. Existeixen certs manuals que ensenyen com construir siluetes i teatrets, però les finalitats que aquestes activitats podrien tenir a les escoles no solen ser gaire clares.
Àdhuc sobre la gènesi de l'ombra, és a dir, sobre el procés a traves del qual el petit infant arriba a reconèixer-se en la pròpia ombra, no hem trobat gran cosa, en comparació, per exemple, amb la importància de la bibliografia que, des de fa més de cent anys, tracta de l'espill. En canvi, hi ha moltes analogies entre els nostres dos "dob1es" i, en italià antic, hi ha una sola paraula per a designar l'un i l'altre. Això també val per al francès i, pensem també, per al català. Vegi's, si no: "Com la llebre fo sobre l'aigua, e l'ombra de la llebra e del lleó aparegueren en l'aigua..." Del "Llibre de 1es bèsties", de Ramon Llull.

També sobre els conceptes infantils respecte a l' ombra no existeix gairebé res, feta l'excepció de Piaget. Nosaltres ens proposem de deixar per a una altra avinentesa el tractament del problema de la gènesi de l'ombra i el de les creences infantils, mentre que aquí voldríem assenyalar només les possibilitats pràctiques d'aquesta activitat, particularment en relació amb l'escola bressol i el parvulari. En aquestes institucions, les diverses activitats amb les ombres poden ser organitzades en algunes línies bàsiques per a ser tractades en temps diferents o íntimament relacionades entre si. Per comoditat d'exposició separarem, d'una manera que serà forçadament esquemàtica, aquestes línies bàsiques:

1) Coneixement de si mateix.
2) Expressió dramàtica.
3) Percepció.
4) Sentit del temps.

Les dues primeres línies poden ser iniciades a l'escola bressol, mentre que les altres, sobretot l'ultima, poden interessar només els nens més grans.

Per a l'escola bressol, abans que qualsevol proposta sigui adreçada als nens, caldrà un cert període de familiarització amb les ombres i amb la situació de foscor. En efecte, hem de recordar que a alguns nens molt petits els podria preocupar el veure inexplicablement (si més no per a ells) l'ombra d'una mà esdevenir cada vegada més gran en una cambra a les fosques. Qualsevol siguin, doncs, les activitats del programa, els infants hi han de ser preparats gradualment. Aquest període ens permetrà també evidenciar eventuals problemes (no infreqüents) per la foscor o per la presència i el capteniment de les ombres mateixes. Per als menuts, (àdhuc vers els 3-4 anys) la foscor i l'ombra participen l'una de l'altra d'una manera molt més intensa del que podem considerar nosaltres els adults. "L 'ombra és un tros de foscor". "La foscor és una ombrota" ens diuen els nens, i alguns estan convençuts que l'ombra, caient d'una taula, pot trencar-se. Tot això indica molt bé com l'ombra pot ser vista com una filla concreta, gairebé material, d'aquella cosa tant inquietant que és la foscor.
Pel que fa a la familiarització amb la situació de foscor, hem vist escoles bressol fer front al problema, amb infants molt petits, per mitjà d'una sèrie gradual de jocs:

- Dos adults abaixen i a1cen de seguida una flassada damunt una colla de nens. Els menuts criden però de seguida riuen. Accelerant el ritme, ells es senten cada vegada més segurs, encara que la flassada, distreta, trigui una mica a alçar-se, dubta, torna enrera a la meitat, etc.
- Alguns nens, alçats en braços, poden apagar i encendre de nou l'interruptor de la cambra. Seguidament es poden reunir petits grups de 4 o 5 nens, i fer anar per torns l'interruptor.
- Desprès d'una sessió de diapositives, els nens poden anar a apagar i a encendre el projector.
- Els nens poden ser fornits d'una llanterna de ma elèctrica i poden entrar en una cambra fosca: és una experiència emocionant.

En tots aquests jocs, si els nens no tenen problemes particulars, es farà palesa tota la seva ambivalència: d'una banda, tindran por de la foscor; de l'altra, l'aniran a cercar perquè desitjaran no tenir més por.
També amb els nens més grans (3-4 anys) serà oportú proposar alguns jocs semblants, si bé molt més ràpidament.

Pel que fa a la pròpia ombra, una de les millors maneres de presentar-la és, certament, la de jugar al sol. Les ombres del sol són més aviat nítides i, sobretot, tenen la propietat de no canviar de grandària. Donada la gran distància de la font lluminosa, l'ombra d'un ocell que vola -a gran altura roman tan gran com l'ocell. És impossible, doncs, veure engrandir l'ombra d'un peu o d'una mà, com és, en canvi, inevitable que esdevingui amb la llum artificial. A més (i és de fet la cosa més important), els nens tenen ja la tendència a jugar amb la seva ombra i hi ha moltes probabilitats que les nostres propostes siguin acceptades amb naturalitat.

A més de consolidar l'experiència de l'ombra, aquests jocs al sol tenen la funció de revelar a l'adult quins són els conceptes dels nens a aquest respecte i si n'hi ha alguns que puguin causar preocupació.
Una altra activitat important és la que es fa amb els fulls de paper retallats i foradats, fixats i encolats als vidres de les finestres o situats prop d'una font lluminosa. Aquests fulls de paper foradat, encarats a l'orient, formen ombres molt suggestives. També podem utilitzar, amb aquesta finalitat, plàstics transparents, filferro torçat, puntes, etc. Hi ha qui creu que experiències d'aquest gènere poden afavorir en l'infant la formació de conceptes abstractes i metàfores.

En algunes escoles bressol hem construït també llanternes màgiques usant grans recipients cilíndrics de detergent.

Si els nens estan en edat de verbalitzar (3-5 anys) se'ls poden adreçar preguntes directes sobre la seva ombra o sobre el seu capteniment. Molts educadors amb els quals col·laborem han sotmès els nens a un dels nostres qüestionaris. Les preguntes formen part d'un joc: no és possible, i no tindria sentit, fer les preguntes fora d'una situació de joc i al sol. A cada resposta "incorrecta" (son les més interessants ja que palesen la mentalitat infantil) nosaltres no podem intervenir corregint-los si no que hem de proposar fer la prova. "Si clavo uns claus a la teva ombra, reeixirem a fixar-la, a evitar que et segueixi?" Si algun nen responia que sí a una pregunta semblant, l'únic procediment possible és el de provar-ho. Hem de procedir, doncs, d'acord amb la situació i només si els jocs amb l'ombra han estat d'alguna manera acceptats pels infants.
Fa molt de temps que estem intentant fer les preguntes de manera que s'hi interessin també els nens de l'escola bressol i recollir llurs emocions i creences.

Heus ací el seguit de preguntes que, gràcies a la col·laboració amb els educadors, es modifica contínuament amb l'afegitó de noves propostes i l'abandó d'altres que, amb el temps, s'han demostrat inútils o causa de confusió.

1) Què és això que tens aquí davant?
2) Què fa ombra?
3) D'on ve l'ombra?
4) On es l'ombra quan es veu?
5) On es l'ombra a la nit?
ó) T'agrada tenir ombra?
7) De què està feta?
8) Es pot tocar?
9) Es pot trencar?
1o) L'ombra fa olor?
11) Que et sembla... l'ombra menja?... l'ombra dorm?
12) Podries conèixer un amic per la seva ombra?
13) Per què? Com ho saps?
14) Si traiem la taula on es veu la teva ombra, que passarà?
15) Les ombres sempre van per terra?
1ó) Et pots separar de la teva ombra?
17) I si corres? I si la talles amb un ganivet? I si la trenques a trossets? I si l'enganxes amb claus?
18) Si et treus les sabates, l'ombra et continua seguint?
19) Si la tapes amb un drap o una manta, encara es veurà?
2o) Que farà l'ombra si dono voltes? Si pujo a una cadira? Si faig tombarelles? Si vaig amb cotxe, vaixell, avio? Si nedo... on es l'ombra?
21) Si l'ombra és davant meu i jo vaig cap a la porta... que passarà amb
l'ombra quan arribaré arran de porta, pujarà per la porta o passarà per
sota?

Si els lectors d' "Infancia" ho volguessin provar, potser seria interessant analitzar les respostes en un proper número.

No ens deixem enganyar per l'aparent senzillesa de certes preguntes. Amics , nostres mestres d'escola primària han rebut respostes incorrectes encara a 7 o 8 anys.

Si la colla de nens es diverteix, es encara més emocionant per a l'adult veure com els menuts de 4 o 5 anys són, en el fons, grans experimentadors, vertaders científics. Recordem, a propòsit d'això, la delitosa recerca d'una flassada per a poder fer la prova, o la interrupció d'un dibuix per a córrer a fora i treure's les sabates i comprovar el capteniment de l'ombra... És emocionant per a nosaltres, de vegades, veure com es forma, en la conversa dels infants, aquella espècie d'espiral d'hipòtesis cada vegada més encertades. Quan la paraula retorna a un nen, el seu pensament ja s'ha modificat conciliant les hipòtesis dels altres amb les seves. Allò que diu, àdhuc si als nostres ulls encara sembla incorrecte, és d'un nivell més elevat, més general, i les seves hipòtesis són cada vegada més fines i enginyoses:

Marguerida: "Si poses la flassada damunt l'ombra, no es veurà més."
Marius: "Això no, l'ombra és més llesta que tu, quan llencis la flassada, saltarà de pressa i es posarà una altra vegada a sobre. No reeixiràs mai a deixar-la a sota."
Irene: "Però si és de veritat, no sap saltar."
Marius: "Però de cames per a saltar sí que en té.""
Marguerida: "Si jo salto, també salta ella."
Irene: "Només salta si salten les persones."

El sentit d'aquests jocs no és solament el d'assolir precoçment nocions, sinó que, per mitjà de les pròpies decisions, despullar l'ombra i les inquietuds que la poden acompanyar. Les causes físiques del fenomen seran descobertes més tard i aquests descobriments seran certament facilitats per les experiències viscudes.

Seguidament, es pot entrar novament a l'escola i actuar amb una llanterna o un projector damunt una paret blanca. S'hi poden fer ombres xineses. Només amb les mans o, en tot cas, amb l'ajuda de petits objectes o elements de cartró, és possible presentar autèntiques escenes. És, potser, el millor moment per a introduir-hi la pantalla. Aquesta evita, de fet, que els "actors" i els "espectadors" estiguin a la mateixa banda, i es facin nosa els uns als altres. Els jocs de reconeixement darrera el teló poden començar també cap als dos anys. Es fa passar els nens, per torns, darrera la pantalla mentre els altres han d'endevinar de qui es tracta. Espontàniament, si es tracta de nens una mica més grans, els nens aprenen a posar-se de perfil, acompanyats per les protestes del públic. Aprenen també a engrandir els gestos i, també espontàniament, a parlar poc, potser distrets en controlar les conseqüències de llurs moviments. Tot això és un estímul a l'expressió corporal. És més aviat divertit preguntar: "Com ho has fet per a reconèixer el teu company?" Hi ha respostes òbvies: "per les trenes", "pel xumet a la boca", "per la joguina a la mà", però d'altres ens poden semblar estranyes i són, en canvi, correctes. Molts nens, per exemple, responen "per les orelles". En realitat aquests nens tenen, probablement, clar el concepte del contorn, de silueta, pera no son capaços d'expressar-lo; ells potser voldrien dir: "per alló que sobresurt", "per la corva del contorn", i assenyalen alló que sobresurt a primera vista.

Tornant al reconeixement darrera el teló, és possible passar a jocs més complexos. Cada infant, per torns, ha de representar una determinada activitat, i els altres l'han d'endevinar: "menjar", "usar el telèfon", "rentar-se les dents", "pentinar-se" "clavar claus", etc. És indispensable que la mestra recordi que també ella té una ombra.
Potser és aquest el moment per a fer els retrats de tots els nens. Com se sap, l' ombra era una bellíssima forma de retrat, estava molt de moda entre els nobles i els artistes, sobretot cap a1700. Sembla que la seva decadència és deguda, indirectament, a un genial policia francès el qual va inventar una cadira especial per a obtenir el perfil amb gran precisió i que va difondre aquestes cadires per tot França. Si dos perfils eren perfectament sobreposables, es tractava, indubtablement, de la mateixa persona. Aquest retrat, havent esdevingut característic dels delinqüents i dels prejutjats, va ser desacreditat i, a la fi, bandejat dels salons.
A l'escola bressol o a la primària, podem fixar un full blanc a la paret prop d'una cadira i enfocar, des de l'altre cantó, un projector de diapositives, el més lluny possible. Un adult ha de traçar el perfil de l'ombra. Tindrà alguna dificultat amb els menuts per fer-los estar quiets i en silenci, pera val la pena. Retallat el contorn, es transfereix a una cartolina negra i, desprès d'haver-lo retallat de nou, s'enganxarà damunt un cartró clar. Reunits en un gran àlbum o penjats al mur, els retrats son generalment lliurats als pares (o venuts durant la festa per enriquir la caixa de l'escola) a la fi de l'any. Ha passat sovint, que els pares demanessin també el seu propi retrat i, així, s'ha organitzat, durant les festes, una cambra tranquil·la per a poder-los fer. Es c1ar que també algunes nines, animalets de drap o titelles, o també animals vius, importants en la vida de la sessió, han tingut també dret al seu retrat.

Àdhuc abans dels 24 mesos molts nens reconeixen el propi perfil del dels seus companys, almenys els més coneguts. De vegades queden molt sorpresos del seu propi perfil (també alguns adults).Tenim, de fet, un bon coneixement del nostre rostre vist de cara, mentre que, del perfil, son els altres qui en saben més que nosaltres.
Sigui pels jocs amb el cos, sigui per aquells que veurem més endavant, de percepció, de reconeixement dels objectes, sigui per 1es ombres xineses amb 1es mans, 1es ombres de siluetes, 1es grans qualitats de les ombres son, principalment:

1) La bidimensionalitat, o sigui l'evidència d'un sol contorn.
2) La proporcionalitat geomètrica (les ombres son "elàstiques", com ens ha dit un nen).
Gràcies a la bidimensionalitat, el món de les ombres es un món on les espases semblen travessar els cossos de banda a banda, on el cuc travessa tota la poma per a sortir per l'altre cantó, i on senzills trossos de cartró fornits de tires elàstiques poden crear una quantitat de cues, de crineres, d'orelles d'animals, de banyes, etc., que els petits actors hi poden adossar. Si la llanterna és molt petita, però de llum intensa, es possible assolir vertaders efectes de "gran i de petit" molt interessants. N'hi haurà prou que es col·loqui d'una certa manera per a obtenir que l'ombra de la mestra sigui més petita que la de l'infant, cosa que es motiu de gran satisfacció per als menuts. Un arbre en miniatura (podria ser una senzilla branqueta de xiprer) col·locat prop de la llanterna, farà aparèixer grans branques damunt la pantalla, substituint amb avantatge enfarfegoses estructures de cartró i fusta.

Se sap com interessa al nen el problema del "gran" i del "petit": "Ara ets massa petit...Quan seràs més gran... no veus que ell es més petit que tu?...", etc., són frases comunes en l'experiència de l'infant que s'ha de trobar contínuament amb objectes construïts per als adults. No és casual que moltes fau1es tradicionals són a base de gegants i de nans, i que el conte de Gulliver, escrit per als adults, ha estat immediatament adaptat per al públic infantil.

Seria massa llarg assenyalar tots els procediments possibles d'aquestes activitats. Es poden multiplicar els llums (multiplicant així les ombres) i es poden acolorir amb plàstics transparents. Si tenim dos projectors, la colla de nens pot ser dividida en dues per mitja del teló. Encenent alternativament un projector i apagant l'altre, els infants actors esdevenen espectadors i viceversa. Àdhuc sense teló, dues llums damunt de dues tau1es, faran dues ombres del nen que hi ha al mig; si jo alço i abaixo un dels llums, com s'haurà de posar el nen per què les dues ombres siguin sempre de la mateixa llargària entre elles?

També amb una petita pantalla de taula (un marc de quadre amb una tela c1avada) i un projector es poden fer una gran quantitat de jocs relacionats amb la percepció visual.

L'aspecte que agafen els objectes darrera la pantalla, reduïts a llur senzill contorn, sorprèn sovint fins i tot els adults. Pocs poden preveure que l'ombra d'un cub pot ser perfectament hexagonal; vertaderament, quan mirem un cub, el contorn es gairebé sempre un hexàgon per a nosaltres no ho veiem perquè estem condicionats per tota la nostra experiència de manipulació d'objectes cúbics. Sabem que les cares són quadrats i així 1es veiem. Com demostra la recent psicologia, allò que veu l'ull depèn de la seva història i sovint veiem allò que sabem que hem de veure. Però, i si l'ull hi veies millor? I si fos capaç de descobrir estructures insospitades? I si sabés inc1oure allò real en la ficció i viceversa?

Orientant diversos objectes darrera la tela, l'ombra d'una ploma pot semblar una bola; la cafetera, un senzill cilindre; el disc una subtil línia; solament la pilota, orienti's com es vulgui, produeix la mateixa ombra. Molts objectes familiars són novament reconeguts i el divertiment dels nens per aquests jocs demostra com corresponen a exigències reals.

Quan es pensa en 1es dificultats que molts de nosaltres, ja adults, hem tingut per a dominar les projeccions ortogonals, els plans cartesians, etc., és més aviat divertit veure la facilitat amb que els infants en edat pre-escolar s'habituen a tenir en compte aquests conceptes aparentment abstrusos. Disposant damunt la taula, entre la pantalla i la font lluminosa, siluetes de cartró o de filferro plantats damunt de suports de manera que s'aguantin sols, s'obtindran ombres més o menys grans segons la distància. Si la silueta del ratolí s'apropa al llum, l'ombra esdevindrà cada vegada més gran fins a superar la del gat. Pregunta: "Quant formatge ha de menjar el ratolí per a no tenir por del gat?" Es pot convidar els nens de cinc o sis anys a endevinar la col·locació que han de tenir les siluetes abans d'encendre el llum del projector. Els nens tenen grandíssimes dificultats a preveure la forma que agafaran les ombres. Segons Piaget, la dificultat trobada a l'infant és deguda al seu egocentrisme, a la seva incapacitat de situar-se en un punt de vista diferent del seu. Per entendre la disposició i la proporcionalitat de les ombres cal, en certa manera, posar-se al lloc del llum. Nosaltres, quant que mestres, podem donar un tomb a la qüestió i preguntar-nos si una llarg costum amb el joc d'ombres no pot afavorir experiències estructurants capaces d'ajudar l'infant a fugir del seu punt de vista, es a dir, d'objectivar. Per aixó, ja des de l'escola bressol, cerquem jocs en els quals el nen, a més de ser "silueta", com en les ombres corpòries, pugui també alguna vegada esdevenir "pantalla" o, també, "llum"; es poden projectar, per exemple, les diapositives damunt la panxa d'un nen que, canviant de situació, engrandirà o farà més petit tot allò representat per la mateixa diapositiva. o bé se li pot donar una llanterna elèctrica i fer-lo posar darrera les siluetes immòbils, les ombres de les quals canviaran de mida.

Tots aquests jocs tenen sempre, als ulls dels nens, una dimensió expressiva dramàtica. Les ombres dels objectes o de les mans són sempre personatges als quals els infants atribueixen una personalitat i una autonomia. Passar de totes aquestes activitats al teatre de les ombres és, doncs, fàcil i natural. Per a l'escola bressol es poden construir grans siluetes, sòlides, de cartró de fusta aglomerada, amb poques articulacions. No cal que siguin nombroses; n'hi pot haver prou amb dues. Més tard, els personatges dels dibuixos infantils poden ser retallats i enganxats a uns bastonets. Els nens capaços de retallar tots sols descobreixen ben aviat que foradant els ulls, aquests esdevenen visibles.

L'inconvenient dels dibuixos infantils, quan se'n volen obtenir siluetes, és el fet que els personatges, generalment, són representats de cara i no de perfil, cosa que seria més expressiva. Els personatges, corbant el filferro, poden ajudar a resoldre el problema. Utilitzant aquesta tècnica els nens tenen, de fet, tendència a recórrer, sovint, al perfil. Les ombres obtingudes amb el filferro són molt suggestives. L'afegitó de papers de caramel transparents i acolorits, de gases, de blondes, de vertaderes fulletes o plomes d'ocells, de xarxes metàl·liques, enriqueix les siluetes i permet d'iniciar una recerca de materials pràcticament inexhaurible. Una altra direcció que, ja des dels 3-4 anys poden prendre les ombres projectades pel sol, és el control del decurs del temps.
Un dels rellotges de sol més senzills pot ser format per la silueta de cartró d'una oreneta en vol enganxada al vidre d'una finestra encarada al sud. Al matí, a l'entrada dels infants, l'ombra de l'oreneta apareix a terra o damunt una paret. Nosaltres la cobrim amb cinta adhesiva per amagar-la. Després de mitja hora, es crida els nens i se'ls fa notar que la creu de cinta adhesiva s'ha mantingut al lloc on era, mentre que l'ombra de l'oreneta ha corregut. Generalment els nens no consideren això cap problema i cal repetir l'operació algunes vegades abans de suscitar l'interès i veure aparèixer les primeres hipòtesis: "Potser en Marian s'ha equivocat, no ha posat bé la cinta." (En aquest cas es fa la prova novament sota l'atenta mirada del nen.) "Potser aquesta és una altra oreneta, i aquella primera és amagada sota la cinta." (En aquest cas, s'aixeca una miqueta la cinta per veure si hi ha una ombra amagada a sota.)

De totes maneres és inevitable que els infants, mirant el seguit de creus de cinta adhesiva, es convencin que l'ombra de l'oreneta es mou. Si el vidre on és enganxada la silueta és prou alt, la velocitat del desplaçament podrà ser observada amb una lent d'augment. Pregunta: "Com ho ha fet l'ombra per a moure's?" "Ha volat."
"Però, si no és de veritat no pot volar."

"Aleshores ha caminat amb les potetes."
Algunes vegades ha succeït que els nens intenten aturar l'ombra fixant-la amb una muntanya d'adhesiu o construint-hi entorn una gàbia. L'endemà, els nens comprenen immediatament (les creus han de ser deixades al seu lloc) que l'oreneta es prepara per a fer el mateix camí que la vigília. Podem preparar sorpreses a l'oreneta: un platet amb una mica d'aigua per a beure, un altre amb llavors per a menjar i, finalment, un niu per a dormir. També es poden posar només il·lustracions d'aquestes coses, que, indefectiblement, l'oreneta visitarà una després de l'altra. Als dies següents (si el sol ens ajuda), és la mestra qui posa els objectes de manera oportuna perquè l'ombra passi per l'aigua quan és l'hora de rentar-se les mans, per l'aliment quan és l'hora de menjar i, finalment, pel niu quan és l'hora de la migdiada.

Infants de 3-4 anys, totalment incapaços de llegir i d'entendre l'hora, són en canvi capaços de controlar un rellotge solar com el que hem descrit. Això té implicacions afectives com molt bé sap qui ha hagut d'explicar a un nen que plora que "aviat vindrà la mare". La diferència entre el temps afectiu i el real és un problema difícil de superar, però les metàfores espacials del transcórrer del temps potser ens poden ajudar.

Amb l'oreneta és difícil fer res més: algunes escoles han comprovat, multiplicant les orenetes, que certes finestres no s'adiuen a aquest joc (les encarades al nord, naturalment) mentre que d'altres van bé només al matí, i d'altres, oposades a aquelles, solament a la tarda. Ens sembla que és el màxim que es pot obtenir en una escola primària.

És possible jugar amb altres rellotges solars, penjats, portàtils o fixos, verticals o horitzontals. En algunes escoles, avis camperols sabien encara traçar rellotges de sol i han estat contents de fer-ho al mur de l'escola. Ens sembla que, en els Països Catalans més que en altres llocs, han quedat rellotges de sol als palaus i a les cases rurals. També es pot, al pati, traçar un "rellotge de sol humà": cada vegada que es posin els peus damunt dues petjades pintades a terra, l'ombra indicarà l'hora.

Intentar assenyalar totes les contribucions que les ombres poden fer a activitats com la música, la psicomotricitat, la lògica matemàtica i altres, seria massa llarg. El destí que podrien tenir successivament les ombres a l'escola primària i mitjana seria un argument interessant àdhuc per a qui treballa amb nens petits. Per mitjà de les ombres, per exemple, és possible mesurar l'alçada d'una casa o d'un arbre sense necessitat de pujar-hi. També és possible mesurar l'amplada d'un riu, introduint així conceptes de grandàries proporcionals. Fent un incís, assenyalem que aquest és encara el procediment amb què es calcula l'alçada de les muntanyes lunars. A continuació es podria recordar que la primera geometria no euclidiana (concebuda al 1500) ha estat la teoria "de les ombres", i es podria proposar aquest passatge conceptual als estudiants de l'escola mitjana.

Acabarem amb alguns consells tècnics:

1) La millor col·locació del teló de les ombres corpòries és la d'enrotllar-lo al sostre estirant una corda. D'aquesta manera no destorba.
2) El projector de les diapositives té una llum molt intensa però no és molt adient per als jocs de "gran i de petit"; els objectes posats prop de la lent fan una ombra molt desenfocada. A més, el feix de llum és molt agut. Significa que, per il·luminar un teló gran, s'ha de posar el projector molt lluny i, en conseqüència, els efectes de "gran i de petit" seran obtinguts a canvi de moviments amplíssims.
3) Existeixen els objectius "gran angular" adaptables a certs projectors: aquests resolen el problema però son caríssims.
4) Una bona solució son les llanternes elèctriques si són potents. En aquest cas, s'ha d'ennegrir la paràbola interna amb la finalitat d'assolir una llum vertaderament puntiforme. La llanterna elèctrica penjada amb dos fils (perquè no giri sobre si mateixa) al sostre, evita molts embarassadors empostissats i els nens hi poden còrrer per sota sense perill.
5) Llums molt petits però amb una llum molt intensa (àdhuc fins a 100 W) són els dels fanals dels automòbils. Col·locant-ne un dintre d'una capsa metàl·lica davant d'una obertura rectangular, s'assoleix un feix de llum quadrangular i, també, "gran angular". Tenen l'inconvenient que necessiten un transformador, ja que van amb corrent continu de 12 o 24 volts. A més, no es poden tocar amb els dits perquè es fondrien de seguida i perquè s'escalfen molt.
ó) Els llumets indicats, però, es poden alimentar amb un acumulador d'automòbil. Les representacions amb ombres, de nit, a l'aire lliure, en un càmping, amb un llençol estès entre dos arbres, poden ser una experiència meravellosa.
7) També la llum dèbil d'una espelma dóna obres emocionants. Sabem molt bé que l'espelma encesa és perillosa, que la seva llum és molt feble, que primer cal habituar-se a la foscor abans de veure qualsevol cosa, etc. però, almenys una vegada, és bonic fer aquesta experiència: gràcies a la tremolor de la flama, les siluetes sembla que prenguin vida d'una manera màgica.

M.D.

 
  Tornar a l'inici