L'àvia somriu. Article de Rosa Serra, filla de Tere Majem.
 
 

El savi ensenya sense parlar, permet existir a tots els éssers sense oposar-s’hi directament, viure sense acaparar-los, actuar sense explotar-los. No s’atribueix els efectes produïts i, en conseqüència, aquests efectes perduren.

Lao-Tzú: Tao te King

En una classe d’escola bressol hi ha una desena de petits desenvolupant-se i la meva mare, la mestra, mirant de passar desapercebuda però atenta. A casa de la meva mare, una tarda de diumenge, tots els seus néts estan jugant. A ella li agraden els desordres dels nens, no li molesten els escampalls de joguines, ni els crits, ni res. Ben al contrari, l’àvia somriu.

Voldria tractar de transmetre la meva herència, el que la meva mare m’ha deixat imprès, no a través del coneixement, sinó de 44 anys de relació. No és que no sigui important ni urgent difondre tot el que la meva mare ha arribat a saber però, com a mare, jo he assistit a un fet meravellós: la sublimació del seu coneixement per mitjà de la tercera generació.

He trigat quasi quaranta anys a ser mare. Quaranta anys que he pogut dedicar de ple a ser filla i a observar la manera de ser mare de la meva mare. Cada relació és particular, pròpia i diferent. I depèn de moltes coses: de les sensibilitats, dels interessos, de les predisposicions, de les maneres de ser, de les forces... jo tinc una mare sensible, sàvia, predisposada, fidel, dolça i molt forta. I no dic sinó miquetes de tot el que té de bo la meva mare. Gràcies a tots els seus dons hem pogut establir una relació oberta, frontal i tolerant, sense gaires censures i deixant sempre una porta oberta.

Durant tots aquests anys d’observació, però, no sabia com això prendria importància a partir del moment en que jo fos mare. Des que va néixer el meu fill puc comprendre amb més plenitud quina mena de mare tinc. El seu exemple, tan alt, m’ha servit per aprendre a estimar, no solament el meu fill sinó la vida i totes les persones, a valorar el coneixement i la tolerància, la suavitat, la força i la fidelitat. Ella ha demostrat una infinita i continuada capacitat d’estimar en totes i cadascuna de les seves actituds, no només en família sinó a la feina i en totes les relacions de la seva vida. I finalment entenc que estimar és precisament estimar. No és la sinceritat, no es tracta de dir la veritat sobre totes les coses sinó més aviat d’avantposar-hi el respecte, la dedicació, les hores, els silencis, les mirades, la comprensió... les coses que menen els nens a la seguretat i a l’autoestima, que són tan necessàries per créixer en aquest món.

No puc separar en cap moment el fet de ser mare del fet de ser filla de la meva mare. Crec que molts dels adjectius que li enganxo poden ser la base d’una filosofia de vida que he après i que ella, a més, ha aplicat a la tasca important d’educar nens petits: tractar-los com a adults perquè són persones i saben molt bé el que volen. I precisament per ser a l’edat inicial de la vida cal prioritzar-los, es mereixen més pau i més de totes les coses bones que els adults els puguem oferir i que els acompanyaran tota la vida. No és difícil distingir quines deuen ser aquestes coses... Segurament la primera cosa deu ser donar seguretat i tranquil·litat als fills. Quantes hores ella haurà passat observant i analitzant els nens, sempre des de segona fila, deixant espai, oferint amplitud, possibilitats, somriures i punts de vista.

Aquesta amplitud i aquesta gran fidelitat m’ajuden cada dia. Quan va néixer el meu fill vaig decidir no treballar durant un any. Pel carrer els amics, acostumats a la meva gran activitat, em preguntaven estranyats ¿ara no fas res? Normalment havia de respondre que no però els hagués dit: cuido el meu fill, li parlo, el passejo, li dono el pit tot el sant dia, no paro! No tinc temps ni d’anar al lavabo! Què més us sembla que haig de fer? La meva mare volia que escrivís un article per la revista In-fàn-cia explicant això.

Després, quan el nen va anar a l’escola bressol jo tenia certs problemes per ser puntual però mai no vaig entendre aquesta necessitat tan fonamental de fixar l’hora d’arribada d’un nen d’un any. Respecto els termes de dinàmica de grup, activitat psicomotriu, són paraules que he escoltat tota la vida... però ¿quina és la necessitat prioritària d’un nen tan petit? Que pugui estar-se amb la seva mare la major quantitat de temps possible. La meva mare em deia que preguntés a les mestres quina carrera universitària passaven els nens que no podien entrar una mica més tard. El meu problema era que jo treballava a la tarda i no podia estar amb ell. Per tant, al matí no em venia gens de gust ni despertar-lo, ni anar de pressa ni estar nerviosa per no fer tard... Les coses desagradables no s’han de comunicar als nens petits. Ja tindran temps de veure que la vida no és fàcil! La meva mare volia que escrivís un article parlant d’això.

Quan veia que el pare de la criatura i jo ens en ocupàvem les 24 hores i amb la paciència i dedicació que el seu pare li parlava ens deia: ¡Quin nen més feliç! ¡No tothom està disposat a renunciar a certes coses per estar amb els seus fills! Quan va entrar a l’habitació que li vam fer als 2 anys em va abraçar i va dir: Que bé ho fas princesa meva, mira com li has posat totes les joguines tan a ma, tot ho té a l’abast aquest nen!

La veritat és que ho vaig fer d’una manera intuïtiva, no racional. I és per això que ara penso que aquesta herència és meva i no me la pot treure ningú.

La meva tia Maria Rosa em va dir l’altre dia que l’amor de veritat és de dalt a baix, és a dir de pares a fills, d’avis a néts... i això em va fer pensar que hi ha una cosa que m’ha quedat per fer. La meva mare s’ha mort jove perquè, com diu el pare del meu fill, observar indefinidament la cara d’un nen ens rejoveneix fins a arribar-los a entendre i és per això que els nens ens entendreixen. S’ha mort jove, tendre, activa i clara, plena de projectes id’amor pels seus fills i néts. I per la vida. No sé si he pogut retornar cap amunt tot el que ella m’ha donat i que m’ha omplert de dalt a baix. Per això avui crec que és important tornar a donar les gràcies.

Gràcies a tots els nens per educar la meva mare i gràcies a les seves companyes de feina perquè l’han ajudat a aprendre moltes coses dels seus fills. Estic segura que elles també han agraït que ella fos més gran: tenien a prop la seva experiència triple d’exemple, tolerància i comprensió!

Gràcies, Mare, per ensenyar-me a tenir la paciència necessària perquè l’amor sigui complet i l’educació sigui possible.

Gràcies per regalar-me el do de l’observació que em permet respectar el meu fill i els altres.

Gràcies per fer-me comprendre que disposo de les eines necessàries per ser una bona mare.

Gràcies per estimar els teus fills i néts per igual. La teva equanimitat no és corrent i ens ha donat la responsabilitat i el gust per l’esforç de respectar.

Gràcies per la teva dolçor i pel teu amor absolut de mare que m’ha fet créixer amb l’alegria necessària per viure.

Gràcies pel teu alt nivell d’evolució personal que m’obliga a mirar d’estar a l’alçada.

Gràcies per la teva mínima gran presència que em fa pensar-te en present i en futur i sempre que miro la cara del meu fill, dels meus germans i dels meus nebots.

Gràcies, Mare. Tota aquesta feina l’estàs fent tu.